Una por que augmenta...

Com canvien les coses... eres la primera persona en la que pensava al aixecar-me, la última que pensava al anar-me'n a dormir, i amb la que no m'importava quedar-me fins a tard parlant encara que a l'altre dia hagués de matinar. Però fa unes poques setmanes tot ha canviat, vaig anar-hi com totes les altres tardes que quedavem, no em podia imaginar que aquell dia ho canviaria tot, que em faria plorar més que mai, que em faria odiar-te com mai he odiat a ningú. No podia creure que una tarda normal d'amics pogués acabar com va acabar per nosaltres, per a algú que va estar a punt de perdre el cap, però que va tenir la suficient força per anar-se'n lluny de tu. Ara començo a poder tornar a passar per tots aquells llocs sense començar a plorar, ara sóc capaç d'arribar allà i no mirar per si estàs per algun lloc a prop de la parada, ara començo gràcies a algunes amigues que estan al meu costat a poder ser jo i a deixar de plorar. Però hi ha una cosa que m'has tret i cap d'elles em podrà retornar, m'has tret la meva ilusió, m'has tret la confiança que havia aconseguit retornar als nois. Puc ser capaç de somriure, puc ser capaç de tornar a escoltar la llarga llista de cançons que tots dos escoltavem, però no sóc capaç de tornar a creure que les històries tenen un final feliç, o al menys no per mi. M'ho havien demostrat abans que tu, i ho has tornat a fer, vas voler que confiara de nou en el meu cor, en aquest cor que està més tancat que mai, perquè aquesta por de que intentin forçar a alguna cosa més de nou, la tinc molt a dintre meu, i ja no sé que fer per poder allunyar-la de mi i ser la mateixa que cantava, que es tornava boja, que es divertia, que somreia i que no fos per amagar una llagrima que cau dia rere dia. 

Un canvi més...

Quin canvi que tinc dintre meu, sense poder evitar-lo he tornat a trencar la promesa que em vaig fer a mi mateixa, la promesa que em vaig fer mentre em penjava al coll aquella clau fa tants mesos. Però sense adonar-me torno a escriure de matinada, torno a esperar un missatge, torno a somriure per qualsevol cosa, torno a tenir a les meves amigues recordant-me que aquesta sóc jo, la que es posa nerviosa quan s’apropa el moment, la que es posa a veure de nou tota la llista interminable de pel·lícules romàntiques, la que escolta les cançons que has dedicat un i altre cop. He caigut. He tornat a obrir el cor sense donar-me compte, però tu has entrat.

Explica’m perquè em fa mal creure que encara hi ha un lloc d’alguna cosa del teu passat, explica’m perquè estic esperant que estiguis al meu costat una tarda més, explica’m perquè aquestes tardes em passo tanta estona preparada abans i porto tots els nervis al estómac.

No sóc perfecta, mai ho he sigut, però vull tornar-lo a ser, a ser només per a tu. 

Se que tens por petit cor...

-Se que tens por, que tens por de que tot torni a anar malament, però no pots estar tancant-te més...- em repeteix el cervell cada cop que faig aquesta bestiesa.

-No és que tingui por, és que tinc pànic a que tornin a desaparèixer, a que tornin a dir-me la mateixa frase un cop i un altre més...- li respon el meu cor que ja comença a estar fart.

-I per això que faràs per evitar-ho?

-Agafar una clau, tancar-me, i penjar-la al coll del meu cos, perquè mai em torni a obrir...-acaba responent mentre li cau una petita llàgrima.

Converses entre el cervell i el cor, converses on es veu reflexat no només la lluita de sempre, sinó també la gent que m’envolta... Sé que sóc jo aquesta, la que porta cada dia la clau al coll perquè ningú sigui capaç d’obrir-lo de nou; se que porto fent el contrari del que hagués pensat mai, però és l’única manera que trobo per assegurar-me que continuarà tancat uns anys més...  Així que només sóc capaç de dir adéu, adéu a il·lusionar-se per qualsevol cosa, adéu a somniar desperta, adéu a que el meu cor es desperti fins a nou avís... 

Un canvi que fa veure més del que et penses

Com canvia tot, com alguna cosa que creia que no podia tornar a passar, passa de nou. Vaig prometre allunyar-me, vaig prometre deixar enrere tot l'ocorregut aquests mesos, vaig prometre que res podria fer que tornés a caure... però segons sembla estic deixant de costat aquestes promeses del meu cor; aquest missatge m'ha descol•locat de nou, m'ha fet que pensi si realment estic tan segura que hem desaparegut de la vida de l'altre. Jo ja no necessito al que vaig conèixer aquests pocs mesos, sinó que necessito l'amic que vas dir que seguiries sent. I avui no sé com ni perquè, has sabut que necessitava saber de tu. No torno a caure com una nena petita, però malgrat tot, m'has fet somriure un instant. Potser les coses hagin canviat més del que ens pensem, però potser això no sigui la raó suficient com per deixar de confiar.

Vull creure que és cert, que puc dir-te el que sigui, que puc saludar-te sense sentir que et molesto, que puc fer alguna broma sense sentir-me malament després. No sé si alguna d'elles ha tingut a veure, encara que si és que sí, crec tenir en ment qui, però gràcies; aquesta nit necessitava dir-li a un amic que encara que les coses canviïn es pot contar igual amb aquesta persona, però no era capaç, no després de veure que era com si jo no existís per a les persones que m'han importat, però sense saber res, solament llegint això, he pogut dir-li, de debò, que els amics poden seguir existint malgrat tot.

Momentos...

Una entrada una mica diferent, però que estava per l'ordinador, uns sentiments per a una gent que ja no hi són al meu costat però que encara trobo a faltar...

Momentos que creía que nunca acabarían;

momentos de secretos compartidos;

momentos de una amistad.

Pensé que esto era otra cosa,

que podría ser algo bueno,

pero me equivocaba;

solo hay comentarios superficiales,

malas caras y demasiadas mentiras.

Crecí teniéndoos en mi mente,

pero ahora he de recordar

lo malo que no llegué a pensar;

lo que solo tengo en mi cabeza

por esa gente que me rodea,

que me intenta hacerme ver

la verdad y la mentira,

el amor y la amistad.

He de aprender a diferenciarlo,

a saber cuando sois vosotros

o sois lo que alguien quiere.

Me creasteis un mundo paralelo,

un mundo en el que éramos lo real,

pero que todo cambiaba sin evitarlo.

No quiero decir adiós a algo

que era el motivo para volar,

pero seguir así cada vez

me hace más daño.

Música per callar pensaments...

Pujar el volum dels cascos, posar-te la teva cançó preferida i no escoltar res més; deixar enrere les llàgrimes, riure, gaudir ... això és el que vull. No vull quedar-me aquí ajaguda imaginant coses que cada vegada més clar no passaran, he de ser conscient que aquesta batalla està perduda, que cada vegada hi ha menys coses que em facin seguir endavant amb tot això ... ara l'únic que vull és que tot això canviï, que no aparegui de nou aquesta lluita, i aquest cop perquè no aparegui és el millor, potser no a primera vista, però està clar que és el que havia d'haver fet desaparèixer fa molt. 
La música segueix sonant sense prestar-li molta atenció però no vull sentir els meus pensaments que em diuen que ja m'ho van advertir ... ara només vull sentir que això pot millorar, que no és només un joc, però això no apareixerà, i jo no puc seguir més endavant perquè m'estic fent mal; apareix un pla, em lusiono i després tot desapareix. Tornar a pensar i apujar més el volum de la música, fins que les orelles explotin ...


Entrada del meu blog copiada aquí després de molt temps...

No facis una promesa que no pots complir...

Hi ha coses que continuo sense entendre, com aquesta tarda per exemple... com es passa de estar molesta perquè això no pot anar-hi bé, a riure com una més dels quatre, a tornar a molestar-me a l’hora de dir adéu...  L’últim cop, ara fa quasi un mes, em vas prometre que no canviaria això, però no sé si era per com estàvem tots, pel que t’havia explicat o perquè, però m’he adonat que no estic igual que elles, i que fins i tot se m’ha passat pel cap estic canviada per una d’elles, encara que sigui del grup i una bona amiga tots aquests mesos.

Sé que és una bogeria, sé que no he de pensar més, i és el que us he dit, potser sense ser molt conscient: no vull més mals rotllos. I ara sóc conscient de tot el que ha passat, de tot el que estava a punt de passar abans o després, i de que hi ha coses que mai es poden prometre, perquè si després no es compleixen, acabem malament, jo sentint-me diferent a elles, i tu preocupat encara que hagi estat només una estona. Ho vaig dir que ho intentaria, que ho preferia, però has de posar també de la teva part perquè sigui del tot veritat... 

Perquè si et torno a ser sincera, em fa mal que estiguis al costat o davant meu, i notar que jo no existeixo, pels amics també estem, recordes?

Buscant el sentit...

Està aquí connectat, no li parles, però ho deixes obert per si ell ho fa, en alguns moments vas mirant la pestanyeta, mires la conversa del dia anterior i no pots fer una altra cosa que somriure, et sents tonta, completament tonta...

I és que estàs perduda , estàs donant-li importància a una cosa que no la té, a una cosa que mai la hauria d’hagut tenir... I ara et quedes pensant, no són suficients raons tot això perquè et deixi d’agradar? I llavors rectifiques, deixes de mirar el seu perfil, vols oblidar-te d’ell... però al dia següent et torna a parlar i el somriure torna, tornen aquestes ganes de tenir-lo, d’una abraçada, d’un petó innocent.

Busques tots els sentits a tot el que diu, i te n’adones que el sentit que realment busques no és si ell sent el mateix o no, no busques saber perquè creus sentir el que sents, el que busques és una senyal de que tot continua sent com si res hagués canviat des de l’últim dia que et vas creuar amb els seus ulls...

Necessito treure'm aquesta sensació, la sensació d'un adéu definitiu.

Em fa mal llegir, em fa mal veure, em fa mal donar-me compte que sóc tan fàcil d’oblidar. Encara tinc aquella frase posada en el meu cap, aquella nit en la que vam tornar a deixar clar les coses. Sé que les coses són com són, que no puc pretendre ser com no sóc, però és que ser com sóc em fa més mal. Com sempre m’he convertit en una cosa del passat, m’he convertit en algú que la gent oblida ràpidament. Fa un any estava, igual que ara, escrivint alguna cosa que ningú llegiria, i avui, aquesta nit, torno a escriure el que mai més sabràs de mi. Aquell dia de nou vas saber que sentia per tu, i em vas fer veure que les coses podien acabar malament, i ara em dono compte de perquè. Necessito un hola teu, necessito una abraçada, necessito que em recordis, si més no, que som amics.

Sempre he perdut a la gent que m’ha importat de debò, i ara tinc de nou la sensació que és precisament això el que més m’està fent mal, el que m’ha fet posar-me els auriculars la meva música favorita i fer que m’estellessin les oïdes, el que m’ha fet venir unes petites llàgrimes als ulls, el que m’ha fet tenir ganes de fugir de nou, de fugir al lloc on un cop més va acabar tot... 

Me escondo...

Entrada feta fa molt i molt de temps, però que m'ha aparegut per l'ordinador aquesta nit, quan de sobte he vist que continuava amagant-me de coses que ja queden molt enrere...

Me escondo detrás de recuerdos para no tener que admitirme la verdad.

Me escondo en el silencio para que mis palabras no vuelvan a fallarme.

Me escondo en otro mundo para no aceptar lo que era real para este mundo.

Me escondo cerrando los ojos para que no se vuelvan a cruzar con tu mirada.

Me escondo en sueños que nunca fueron reales para el resto de la gente.

Me escondo para no tener que vivir de promesas que nunca se cumplirán.

Me escondo de la única manera que sé para olvidar.

Me escondo en el secreto aunque desee contarlo.

Me escondo tras la mascara colocada que ahora no puedo sacar.

Me escondo en los nadas que son algo.

Me escondo en la ilusión de mil pedazos por solo cinco palabras.

Me escondo en la razón para que no alcance el corazón que grita tu nombre.

Me escondo entre sonrisas como si eso hiciera que sea feliz.

Me escondo en el día en que noté que algo cambió en mi interior.

Me escondo las ganas de gritar cuando aparece de nuevo.

Me escondo tras la amistad que no debí dejar que evolucionara en más.

Me escondo en la sonrisa que existe cuando apareces para reír.

Me escondo en un momento que cada vez estoy más segura que solo soñé.

Me escondo en la alegría falsa para no permitir que caigan nuevas lágrimas.

Somnis i realitat... quina és la veritat?

 A passat tant temps que els records d'aquests anys es barregen amb els meus somnis fent que m'oblidi del que va ser real o no.

Solament hi ha una manera de no oblidar aquestes mirades, aquests moments, aquestes converses, tot el que vivim, i tot el que visc jo, ara separada de vosaltres per aquest mur invisible; aquesta dins d'aquest món secret, en un univers paral·lel on el temps es deté al meu antull per poder veure una vegada i una altra vostres cares somrient-me de nou.

Un món que va començar com una excusa per no parlar, però que cada vegada guanya més pes dins del meu cap; ha creat una realitat dels meus somnis i els meus records, i cada vegada que necessito alguna cosa per seguir esperant i no oblidar-me, fujo a ell; el món paral·lel de la meva imaginació en el qual continuen els meus somnis, però el temps segueix detingut un segon abans d'adonar-me que ja no esteu al meu costat, que ja no espereu aquestes mirades, que ja heu oblidat aquests sentiments d'amistat veritable...

La clau que m'obre els teus pensaments

Un dia més en el qual trobo a faltar tantes coses, un dia més en el que l'única cosa que necessitava era la teva abraçada, era un “tot anirà bé”. No sabia si seguir endavant o tornar a adormir-me, doncs no sé perquè aquesta nit de nou he tornat a somiar amb tu, a imaginar que res canvia, a intentar saber si realment ahir va ser real la teva trucada preocupada. Vam prometre una cosa fa unes setmanes, però no sé si realment som capaços de complir-ho, si de debò no ens importa tot tant.

Sé que alguns dels meus amics no entenen perquè em nego a creure tantes coses, sé que alguns d'ells han fet molt perquè les coses funcionin d'una altra manera, però ara mateix, no tinc forces per buscar més claus; porto la meva clau penjada al coll, jugo amb ella cada vegada que crec tenir alguna cosa en ment i com si res ara ja, però segueixo agafant-la forta. És la meva clau per obrir el futur, per obrir alguna cosa que sé que tancaré, però també és la clau que m'obre la porta als teus pensaments, a uns pensaments que ahir vaig haver de mantenir lluny per alguna cosa que cap dels que hi érem podíem esperar i que ens va espatllar l'espera d'aquesta abraçada que tots dos volíem.

EXTRAÑOS

Entrada especial d'una molt bona amiga de les creadores del blog i d'una de nosaltres, per aquest motiu és diferent a tot l'anterior, però no per això deixa de ser diferent a la nostra manera d'escriure:

Cuando éramos pequeños

una sola mirada nos

mostraba como estábamos,

que era lo que sentíamos,

pero en cuanto crecimos,

cada vez más nos hemos convertido

en unos verdaderos extraños.

Extraños, eso es lo que somos;

extraños, que no saben nada;

extraños, que olvidan todo por alguien.

Sé que eso es lo mejor

para dejar de que me entren

ganas de gritar cuando te nombran,

ganas de reír cuando estás cerca,

ganas de llorar cuando los recuerdos desaparecen.

Pero eso no implica que te olvide,

que aprenda a no nombrarte,

que sepa tenerte en simples fotografías.

Esta vez aún cambiaran más;

desaparecerán los recuerdos,

y quizá con ellos, lo que siento

a pesar del dolor propio

y los consejos de los que siguen a mi lado. 

El món de colors

I de repent torna a aparèixer, torna a aparèixer una part d’un somni oblidat... no me’n recordava ni era conscient de tot el que passava per la meva ment, però com si res una nova frase em fa tornar a dubtar, sé que he de centrar-me en el que m’he de centrar, adéu tot l’altre, però per algun motiu no ho aconsegueixo ni un cop més; vull tornar a viure les coses a través d’elles, a través de la gent que m’importa, perquè em nego a tornar a viure un malson.

M’he recordat de tot el que vaig poder arribar a passar per alguna cosa que vas fer, i ara vols tornar a aparèixer, però aquest cop sóc jo la que em nego, la que no vull donar-te ni una oportunitat més, sóc més conscient de les coses que fa alguns mesos, i aquella bogeria no la tornaré a fer mai, així que agafa la teva sol·licitud, i emporta-la lluny del meu món, del món que torna i tornarà a ser de colors!

un somni, només un somni...

Fa tant de temps d’aquella tarda... d’una tarda en la que vas aparèixer com si res darrere meu, havia nevat tot el dia, i ara només volia sortir de casa, de la habitació on havíem somniat durant tant de temps...

Des de feia un parell de mesos eres el meu millor amic, la persona en la que més estava confiant, la persona que més em coneixia, excepte un petit secret, en el fons, estava enamorada de tu. Cada cop que apareixies com si res, explicant-me que havies conegut a alguna noia nova em temblava tot el cos, però això s’havia acabat en aquests dos mesos. Tu estaves tant posat als teus exàmens finals que no tenies temps per cap enamorament ni per cap noia, excepte naturalment, per a mi, per a la teva amiga del cor.

Aquella tarda estava asseguda al banc de sempre, escoltant una de les meves cançons favorites quan vas arribar, em vas treure un dels auriculars, et vas apropar, em vas besar al costat dels llavis i...

 

... i em vaig despertar. Vaig mirar al meu voltant; el llit de la meva companya d’habitació estava buit. Vaig sortir de la habitació fent-me una cua amb el cabell, quina calor feia aquella matinada d’agost. Com si res vaig mirar dintre la teva habitació que estava la porta oberta, i us vaig veure, tu i la meva companya, tu i la meva millor amiga, junts, abraçats i petonejant-vos. Em van venir llagrimes als ulls i l’únic que vaig ser capaç de fer va ser sortir d’allà corrents, anar cap a la platja, entrar a l’aigua i capbussar-me dintre...

Una mirada, un petó...

On he posat les claus? Torno a observar cada centímetre de l’habitació, fins que per fi les veig. Les agafo, les guardo a la butxaca i me’n vaig corrents cap a on hem quedat. Quan arribo et veig allà assegut en un dels bancs, agafant la teva petita motxilla i somrient-me. Hem quedo mirant-te, el teu somriure a un costat, els teus ulls obscurs darrere les ulleres, el teu cabell i la teva manera de caminar tan segura de tu mateix. Quan arribes al meu costat em dones un petó a la galta que s’enrogeix i les cames em fan figa de nou. Decidim anar a donar un tomb, i no sé com hem acabat en aquest parc, el parc on venia de més petita més d’un cop amb uns amics que ja no hi són. Però sacsejo el cap i em torno a concentrar en tu. No hem parat de riure aquesta última hora, no hem parat de bromejar, de parlar de mil coses, i no he pogut parar de somriure escoltant-te.

De cop em gires i em poses d’esquena a tu, mentre m’abraces dolçament. Jo recolzo el meu cap enrere, recolzada en el teu pit. Així ens quedem una bona estona, jo recolzada en tu, i tu el cap junt al meu. Les meves mans que s’entrellacen amb les teves davant meu, entre el meu pit i la meva panxa. Et quedés un instant més immòbil de cop i volta, mirant-me amb una mirada que mai havia vist encara en ningú, i em tornés a girar, ara em fas mirar-te, cosa que fa que em torni a envermellir encara més, però per sort és de nit i no ho veus. T’apropes més a mi, puc sentir el teu alè sobre el meu nas i, sense buscar res en especial aixeco el cap, ens mirem només un segon, només un petit temps abans que els nostres llavis s’ajuntin per primer cop...

el record d'un últim suspir

Havia pensat que volia desaparèixer del món, anar-hi a un lloc en el que ningú hem trobés, però quan tenia la bossa plena m’he adonat que sense tu no puc sortir d’aquí un altre cop.  

Així que començo a treure a poc a poc tot el que he posat dintre: les fotografies d’un hivern realment fred, els somnis d’una de les nits d’estiu, la música que una tarda vaig escoltar de la teva guitarra acústica, i la entrada al cinema de la nostra pel·lícula, la que explica com dos sense tenir res a veure es van enamorar, però van voler viure molt ràpid i la vida els ha passat factura... la nostra pròpia història, i ara uns anys després sé que mai oblidaré l’últim adéu que et vaig donar sobre una caixa de fusta a un lloc sagrat de la ciutat de Barcelona...

un adéu a la festa

Es va donar la volta, allà estàvem tots. Alguns ja portaven més d’una copa a sobre, i es notava a la seva manera de parlar i d’actuar amb alguns de la festa. Vaig buscar-te amb la mirada de nou, m’havien dit que hi aniries i era l’únic motiu pel qual havia anat. Volia veure’t de nou, volia adonar-me que les coses no eren com les meves amigues ho havien plantejat i, potser, encara t’importava.

Mirava la hora un i altre cop... el rellotge, el mòbil, el rellotge de nou...  fins ara havíem estat només simples amics, tot i què havia de confessar que ens havíem morrejat algun cop que altre... però mai havíem dit que érem res més, i aquesta nit ho tenia clar, volia dir-te tot el que sentia per tu.

De repent un dels nois del grup, se’m va apropar i va intentar assegurar-me de què tu no vindries i que m’havia d’anar, però quan li anava a dir que m’ho havies dit tu i havia vist que havies quedat amb ells, la vaig veure. Era una noia més, potser si, n’era de més guapa que jo, estava clar i... t’agafava de la mà mentre et besaves amb ella.

Tenien raó, jo només havia estat un joc per a tu mentre trobaves a una altra, mentre que tu ja havies començat a entrar al meu cor, i ara només sé dir-te: adéu, i fins que el destí vulgui ajuntar-nos de nou...

Una nit més...

Me’n vaig del teu costat sense mirar ni un sol segon al darrere. T’has quedat en la estació com tants altres dies, però aquest cop és diferent. Escolto el meu cor que batega amb rapidesa, escolto els meus dubtes entrant i sortint del meu cap. Portava la mateixa samarreta que el dia que et vaig conèixer, ara ja fa uns mesos, però aquest cop no has aconseguit que rigui com aquella tarda.

Vull sortir corrents, vull tenir clar que tot això només ha estat un petit somni, però una petita llàgrima cau galta avall. I després una altra, i una altra. No puc parar de que caiguin més però tampoc puc parar de córrer. No vull tornar a casa amb la meva cara humida pel plor; agafo el metro, sé on vull estar-hi ara mateix. I sense cap presa, sense parar en cap moment, baixo unes parades més enllà. Estic en aquest parc, en aquest lloc llunyà del camí, he tornat al començament. Allà és on vull estar-hi, allà on puc convertir-me de nou en petita, on puc sentir que mai res em farà aquest mal.

On ets ara? Miro el rellotge, sí, ja deus haver-hi arribat a la teva casa fa una estona, deus estar a punt de connectar-te com fas cada nit i, un dia més jo no puc estar-hi mentre tu hi ets. He somniat amb milions d’històries abans de dormir, he imaginat totes les situacions possibles, m’he equivocat cada cop que pensava més del compte, m’he caigut mil cops, però... he viscut.

I ara.. una promesa

I ara què se suposa que haig de pensar? què haig de sentir? què se suposa que haig de tenir en ment? La veritat? No tinc la menor idea... em vaig equivocar de nou, em vaig creure al meu cor quan el cap em deia que no, que no tanqués els ulls així, que no tingués un sol rastre d'aquest somriure il·lús... però com ximple vaig voler seguir endavant, deixant enrere la por a si anava bé o no, solament m'ha importat què passava; però ara ja es queda enrere, es queda en un moment que mantindré en la meva memòria, perquè malgrat algun que un altre moment més fluix, han estat bons moments, bona història, bona elecció... encara que des de fa unes hores no ho estigui pensant, és el que vaig triar, sàvia que que hi havia i vaig accedir. 
I solament ha quedat una promesa, una promesa que espero que sí es pugui complir. I malgrat tot, gràcies per ser sincer en tot moment, encara que com en moments com aquest, costés més ser-ho...

illa Nunca Jamás

El temps és el pitjor dels enemics, el més temible. Pots guanyar-li una batalla però ell serà implacable en l'última. La illa de Nunca Jamás ha de quedar-se on està, en el fons dels somnis; aquest és el seu lloc en el mapa de la ment. 

Ha passat molt de temps des d'aquell somni, però sempre he tingut la sensació de que tot va acabar en aquell instant, de que em vaig fer gran el mateix dia en que vaig comprendre que havia crescut.

Cançó: Volver de Nunca Jamás (el susurro del tiempo)