Un dia més en el qual trobo a faltar tantes coses, un dia
més en el que l'única cosa que necessitava era la teva abraçada, era un “tot
anirà bé”. No sabia si seguir endavant o tornar a adormir-me, doncs no sé
perquè aquesta nit de nou he tornat a somiar amb tu, a imaginar que res canvia,
a intentar saber si realment ahir va ser real la teva trucada preocupada. Vam
prometre una cosa fa unes setmanes, però no sé si realment som capaços de
complir-ho, si de debò no ens importa tot tant.
Sé que alguns dels meus amics no entenen perquè em nego a
creure tantes coses, sé que alguns d'ells han fet molt perquè les coses
funcionin d'una altra manera, però ara mateix, no tinc forces per buscar més
claus; porto la meva clau penjada al coll, jugo amb ella cada vegada que crec
tenir alguna cosa en ment i com si res ara ja, però segueixo agafant-la forta.
És la meva clau per obrir el futur, per obrir alguna cosa que sé que tancaré,
però també és la clau que m'obre la porta als teus pensaments, a uns pensaments
que ahir vaig haver de mantenir lluny per alguna cosa que cap dels que hi érem
podíem esperar i que ens va espatllar l'espera d'aquesta abraçada que tots dos
volíem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario