Buscant el sentit...

Està aquí connectat, no li parles, però ho deixes obert per si ell ho fa, en alguns moments vas mirant la pestanyeta, mires la conversa del dia anterior i no pots fer una altra cosa que somriure, et sents tonta, completament tonta...

I és que estàs perduda , estàs donant-li importància a una cosa que no la té, a una cosa que mai la hauria d’hagut tenir... I ara et quedes pensant, no són suficients raons tot això perquè et deixi d’agradar? I llavors rectifiques, deixes de mirar el seu perfil, vols oblidar-te d’ell... però al dia següent et torna a parlar i el somriure torna, tornen aquestes ganes de tenir-lo, d’una abraçada, d’un petó innocent.

Busques tots els sentits a tot el que diu, i te n’adones que el sentit que realment busques no és si ell sent el mateix o no, no busques saber perquè creus sentir el que sents, el que busques és una senyal de que tot continua sent com si res hagués canviat des de l’últim dia que et vas creuar amb els seus ulls...