Em fa mal llegir,
em fa mal veure, em fa mal donar-me compte que sóc tan fàcil d’oblidar. Encara
tinc aquella frase posada en el meu cap, aquella nit en la que vam tornar a
deixar clar les coses. Sé que les coses són com són, que no puc pretendre ser
com no sóc, però és que ser com sóc em fa més mal. Com sempre m’he convertit en
una cosa del passat, m’he convertit en algú que la gent oblida ràpidament. Fa
un any estava, igual que ara, escrivint alguna cosa que ningú llegiria, i avui,
aquesta nit, torno a escriure el que mai més sabràs de mi. Aquell dia de nou
vas saber que sentia per tu, i em vas fer veure que les coses podien acabar
malament, i ara em dono compte de perquè. Necessito un hola teu, necessito una
abraçada, necessito que em recordis, si més no, que som amics.
Sempre he perdut a
la gent que m’ha importat de debò, i ara tinc de nou la sensació que és
precisament això el que més m’està fent mal, el que m’ha fet posar-me els
auriculars la meva música favorita i fer que m’estellessin les oïdes, el que m’ha
fet venir unes petites llàgrimes als ulls, el que m’ha fet tenir ganes de fugir
de nou, de fugir al lloc on un cop més va acabar tot... 
No hay comentarios:
Publicar un comentario