Una mirada, un petó...

On he posat les claus? Torno a observar cada centímetre de l’habitació, fins que per fi les veig. Les agafo, les guardo a la butxaca i me’n vaig corrents cap a on hem quedat. Quan arribo et veig allà assegut en un dels bancs, agafant la teva petita motxilla i somrient-me. Hem quedo mirant-te, el teu somriure a un costat, els teus ulls obscurs darrere les ulleres, el teu cabell i la teva manera de caminar tan segura de tu mateix. Quan arribes al meu costat em dones un petó a la galta que s’enrogeix i les cames em fan figa de nou. Decidim anar a donar un tomb, i no sé com hem acabat en aquest parc, el parc on venia de més petita més d’un cop amb uns amics que ja no hi són. Però sacsejo el cap i em torno a concentrar en tu. No hem parat de riure aquesta última hora, no hem parat de bromejar, de parlar de mil coses, i no he pogut parar de somriure escoltant-te.

De cop em gires i em poses d’esquena a tu, mentre m’abraces dolçament. Jo recolzo el meu cap enrere, recolzada en el teu pit. Així ens quedem una bona estona, jo recolzada en tu, i tu el cap junt al meu. Les meves mans que s’entrellacen amb les teves davant meu, entre el meu pit i la meva panxa. Et quedés un instant més immòbil de cop i volta, mirant-me amb una mirada que mai havia vist encara en ningú, i em tornés a girar, ara em fas mirar-te, cosa que fa que em torni a envermellir encara més, però per sort és de nit i no ho veus. T’apropes més a mi, puc sentir el teu alè sobre el meu nas i, sense buscar res en especial aixeco el cap, ens mirem només un segon, només un petit temps abans que els nostres llavis s’ajuntin per primer cop...