Me’n vaig del teu
costat sense mirar ni un sol segon al darrere. T’has quedat en la estació com
tants altres dies, però aquest cop és diferent. Escolto el meu cor que batega
amb rapidesa, escolto els meus dubtes entrant i sortint del meu cap. Portava la
mateixa samarreta que el dia que et vaig conèixer, ara ja fa uns mesos, però
aquest cop no has aconseguit que rigui com aquella tarda.
Vull sortir
corrents, vull tenir clar que tot això només ha estat un petit somni, però una
petita llàgrima cau galta avall. I després una altra, i una altra. No puc parar
de que caiguin més però tampoc puc parar de córrer. No vull tornar a casa amb
la meva cara humida pel plor; agafo el metro, sé on vull estar-hi ara mateix. I
sense cap presa, sense parar en cap moment, baixo unes parades més enllà. Estic
en aquest parc, en aquest lloc llunyà del camí, he tornat al començament. Allà és
on vull estar-hi, allà on puc convertir-me de nou en petita, on puc sentir que
mai res em farà aquest mal.
On ets ara? Miro el
rellotge, sí, ja deus haver-hi arribat a la teva casa fa una estona, deus estar
a punt de connectar-te com fas cada nit i, un dia més jo no puc estar-hi mentre
tu hi ets. He somniat amb milions d’històries abans de dormir, he imaginat
totes les situacions possibles, m’he equivocat cada cop que pensava més del
compte, m’he caigut mil cops, però... he viscut.
No hay comentarios:
Publicar un comentario