Fa tant de temps
d’aquella tarda... d’una tarda en la que vas aparèixer com si res darrere meu,
havia nevat tot el dia, i ara només volia sortir de casa, de la habitació on
havíem somniat durant tant de temps...
Des de feia un
parell de mesos eres el meu millor amic, la persona en la que més estava
confiant, la persona que més em coneixia, excepte un petit secret, en el fons,
estava enamorada de tu. Cada cop que apareixies com si res, explicant-me que
havies conegut a alguna noia nova em temblava tot el cos, però això s’havia
acabat en aquests dos mesos. Tu estaves tant posat als teus exàmens finals que
no tenies temps per cap enamorament ni per cap noia, excepte naturalment, per a
mi, per a la teva amiga del cor.
Aquella tarda
estava asseguda al banc de sempre, escoltant una de les meves cançons favorites
quan vas arribar, em vas treure un dels auriculars, et vas apropar, em vas
besar al costat dels llavis i...
... i em vaig
despertar. Vaig mirar al meu voltant; el llit de la meva companya d’habitació
estava buit. Vaig sortir de la habitació fent-me una cua amb el cabell, quina
calor feia aquella matinada d’agost. Com si res vaig mirar dintre la teva
habitació que estava la porta oberta, i us vaig veure, tu i la meva companya,
tu i la meva millor amiga, junts, abraçats i petonejant-vos. Em van venir
llagrimes als ulls i l’únic que vaig ser capaç de fer va ser sortir d’allà
corrents, anar cap a la platja, entrar a l’aigua i capbussar-me dintre...
No hay comentarios:
Publicar un comentario