Havia pensat que
volia desaparèixer del món, anar-hi a un lloc en el que ningú hem trobés, però
quan tenia la bossa plena m’he adonat que sense tu no puc sortir d’aquí un
altre cop.
Així que començo a treure a
poc a poc tot el que he posat dintre: les fotografies d’un hivern realment fred,
els somnis d’una de les nits d’estiu, la música que una tarda vaig escoltar de
la teva guitarra acústica, i la entrada al cinema de la nostra pel·lícula, la
que explica com dos sense tenir res a veure es van enamorar, però van voler
viure molt ràpid i la vida els ha passat factura... la nostra pròpia història,
i ara uns anys després sé que mai oblidaré l’últim adéu que et vaig donar sobre
una caixa de fusta a un lloc sagrat de la ciutat de Barcelona...
No hay comentarios:
Publicar un comentario