un somni, només un somni...

Fa tant de temps d’aquella tarda... d’una tarda en la que vas aparèixer com si res darrere meu, havia nevat tot el dia, i ara només volia sortir de casa, de la habitació on havíem somniat durant tant de temps...

Des de feia un parell de mesos eres el meu millor amic, la persona en la que més estava confiant, la persona que més em coneixia, excepte un petit secret, en el fons, estava enamorada de tu. Cada cop que apareixies com si res, explicant-me que havies conegut a alguna noia nova em temblava tot el cos, però això s’havia acabat en aquests dos mesos. Tu estaves tant posat als teus exàmens finals que no tenies temps per cap enamorament ni per cap noia, excepte naturalment, per a mi, per a la teva amiga del cor.

Aquella tarda estava asseguda al banc de sempre, escoltant una de les meves cançons favorites quan vas arribar, em vas treure un dels auriculars, et vas apropar, em vas besar al costat dels llavis i...

 

... i em vaig despertar. Vaig mirar al meu voltant; el llit de la meva companya d’habitació estava buit. Vaig sortir de la habitació fent-me una cua amb el cabell, quina calor feia aquella matinada d’agost. Com si res vaig mirar dintre la teva habitació que estava la porta oberta, i us vaig veure, tu i la meva companya, tu i la meva millor amiga, junts, abraçats i petonejant-vos. Em van venir llagrimes als ulls i l’únic que vaig ser capaç de fer va ser sortir d’allà corrents, anar cap a la platja, entrar a l’aigua i capbussar-me dintre...

Una mirada, un petó...

On he posat les claus? Torno a observar cada centímetre de l’habitació, fins que per fi les veig. Les agafo, les guardo a la butxaca i me’n vaig corrents cap a on hem quedat. Quan arribo et veig allà assegut en un dels bancs, agafant la teva petita motxilla i somrient-me. Hem quedo mirant-te, el teu somriure a un costat, els teus ulls obscurs darrere les ulleres, el teu cabell i la teva manera de caminar tan segura de tu mateix. Quan arribes al meu costat em dones un petó a la galta que s’enrogeix i les cames em fan figa de nou. Decidim anar a donar un tomb, i no sé com hem acabat en aquest parc, el parc on venia de més petita més d’un cop amb uns amics que ja no hi són. Però sacsejo el cap i em torno a concentrar en tu. No hem parat de riure aquesta última hora, no hem parat de bromejar, de parlar de mil coses, i no he pogut parar de somriure escoltant-te.

De cop em gires i em poses d’esquena a tu, mentre m’abraces dolçament. Jo recolzo el meu cap enrere, recolzada en el teu pit. Així ens quedem una bona estona, jo recolzada en tu, i tu el cap junt al meu. Les meves mans que s’entrellacen amb les teves davant meu, entre el meu pit i la meva panxa. Et quedés un instant més immòbil de cop i volta, mirant-me amb una mirada que mai havia vist encara en ningú, i em tornés a girar, ara em fas mirar-te, cosa que fa que em torni a envermellir encara més, però per sort és de nit i no ho veus. T’apropes més a mi, puc sentir el teu alè sobre el meu nas i, sense buscar res en especial aixeco el cap, ens mirem només un segon, només un petit temps abans que els nostres llavis s’ajuntin per primer cop...

el record d'un últim suspir

Havia pensat que volia desaparèixer del món, anar-hi a un lloc en el que ningú hem trobés, però quan tenia la bossa plena m’he adonat que sense tu no puc sortir d’aquí un altre cop.  

Així que començo a treure a poc a poc tot el que he posat dintre: les fotografies d’un hivern realment fred, els somnis d’una de les nits d’estiu, la música que una tarda vaig escoltar de la teva guitarra acústica, i la entrada al cinema de la nostra pel·lícula, la que explica com dos sense tenir res a veure es van enamorar, però van voler viure molt ràpid i la vida els ha passat factura... la nostra pròpia història, i ara uns anys després sé que mai oblidaré l’últim adéu que et vaig donar sobre una caixa de fusta a un lloc sagrat de la ciutat de Barcelona...

un adéu a la festa

Es va donar la volta, allà estàvem tots. Alguns ja portaven més d’una copa a sobre, i es notava a la seva manera de parlar i d’actuar amb alguns de la festa. Vaig buscar-te amb la mirada de nou, m’havien dit que hi aniries i era l’únic motiu pel qual havia anat. Volia veure’t de nou, volia adonar-me que les coses no eren com les meves amigues ho havien plantejat i, potser, encara t’importava.

Mirava la hora un i altre cop... el rellotge, el mòbil, el rellotge de nou...  fins ara havíem estat només simples amics, tot i què havia de confessar que ens havíem morrejat algun cop que altre... però mai havíem dit que érem res més, i aquesta nit ho tenia clar, volia dir-te tot el que sentia per tu.

De repent un dels nois del grup, se’m va apropar i va intentar assegurar-me de què tu no vindries i que m’havia d’anar, però quan li anava a dir que m’ho havies dit tu i havia vist que havies quedat amb ells, la vaig veure. Era una noia més, potser si, n’era de més guapa que jo, estava clar i... t’agafava de la mà mentre et besaves amb ella.

Tenien raó, jo només havia estat un joc per a tu mentre trobaves a una altra, mentre que tu ja havies començat a entrar al meu cor, i ara només sé dir-te: adéu, i fins que el destí vulgui ajuntar-nos de nou...

Una nit més...

Me’n vaig del teu costat sense mirar ni un sol segon al darrere. T’has quedat en la estació com tants altres dies, però aquest cop és diferent. Escolto el meu cor que batega amb rapidesa, escolto els meus dubtes entrant i sortint del meu cap. Portava la mateixa samarreta que el dia que et vaig conèixer, ara ja fa uns mesos, però aquest cop no has aconseguit que rigui com aquella tarda.

Vull sortir corrents, vull tenir clar que tot això només ha estat un petit somni, però una petita llàgrima cau galta avall. I després una altra, i una altra. No puc parar de que caiguin més però tampoc puc parar de córrer. No vull tornar a casa amb la meva cara humida pel plor; agafo el metro, sé on vull estar-hi ara mateix. I sense cap presa, sense parar en cap moment, baixo unes parades més enllà. Estic en aquest parc, en aquest lloc llunyà del camí, he tornat al començament. Allà és on vull estar-hi, allà on puc convertir-me de nou en petita, on puc sentir que mai res em farà aquest mal.

On ets ara? Miro el rellotge, sí, ja deus haver-hi arribat a la teva casa fa una estona, deus estar a punt de connectar-te com fas cada nit i, un dia més jo no puc estar-hi mentre tu hi ets. He somniat amb milions d’històries abans de dormir, he imaginat totes les situacions possibles, m’he equivocat cada cop que pensava més del compte, m’he caigut mil cops, però... he viscut.

I ara.. una promesa

I ara què se suposa que haig de pensar? què haig de sentir? què se suposa que haig de tenir en ment? La veritat? No tinc la menor idea... em vaig equivocar de nou, em vaig creure al meu cor quan el cap em deia que no, que no tanqués els ulls així, que no tingués un sol rastre d'aquest somriure il·lús... però com ximple vaig voler seguir endavant, deixant enrere la por a si anava bé o no, solament m'ha importat què passava; però ara ja es queda enrere, es queda en un moment que mantindré en la meva memòria, perquè malgrat algun que un altre moment més fluix, han estat bons moments, bona història, bona elecció... encara que des de fa unes hores no ho estigui pensant, és el que vaig triar, sàvia que que hi havia i vaig accedir. 
I solament ha quedat una promesa, una promesa que espero que sí es pugui complir. I malgrat tot, gràcies per ser sincer en tot moment, encara que com en moments com aquest, costés més ser-ho...

illa Nunca Jamás

El temps és el pitjor dels enemics, el més temible. Pots guanyar-li una batalla però ell serà implacable en l'última. La illa de Nunca Jamás ha de quedar-se on està, en el fons dels somnis; aquest és el seu lloc en el mapa de la ment. 

Ha passat molt de temps des d'aquell somni, però sempre he tingut la sensació de que tot va acabar en aquell instant, de que em vaig fer gran el mateix dia en que vaig comprendre que havia crescut.

Cançó: Volver de Nunca Jamás (el susurro del tiempo)