No facis una promesa que no pots complir...

Hi ha coses que continuo sense entendre, com aquesta tarda per exemple... com es passa de estar molesta perquè això no pot anar-hi bé, a riure com una més dels quatre, a tornar a molestar-me a l’hora de dir adéu...  L’últim cop, ara fa quasi un mes, em vas prometre que no canviaria això, però no sé si era per com estàvem tots, pel que t’havia explicat o perquè, però m’he adonat que no estic igual que elles, i que fins i tot se m’ha passat pel cap estic canviada per una d’elles, encara que sigui del grup i una bona amiga tots aquests mesos.

Sé que és una bogeria, sé que no he de pensar més, i és el que us he dit, potser sense ser molt conscient: no vull més mals rotllos. I ara sóc conscient de tot el que ha passat, de tot el que estava a punt de passar abans o després, i de que hi ha coses que mai es poden prometre, perquè si després no es compleixen, acabem malament, jo sentint-me diferent a elles, i tu preocupat encara que hagi estat només una estona. Ho vaig dir que ho intentaria, que ho preferia, però has de posar també de la teva part perquè sigui del tot veritat... 

Perquè si et torno a ser sincera, em fa mal que estiguis al costat o davant meu, i notar que jo no existeixo, pels amics també estem, recordes?

Buscant el sentit...

Està aquí connectat, no li parles, però ho deixes obert per si ell ho fa, en alguns moments vas mirant la pestanyeta, mires la conversa del dia anterior i no pots fer una altra cosa que somriure, et sents tonta, completament tonta...

I és que estàs perduda , estàs donant-li importància a una cosa que no la té, a una cosa que mai la hauria d’hagut tenir... I ara et quedes pensant, no són suficients raons tot això perquè et deixi d’agradar? I llavors rectifiques, deixes de mirar el seu perfil, vols oblidar-te d’ell... però al dia següent et torna a parlar i el somriure torna, tornen aquestes ganes de tenir-lo, d’una abraçada, d’un petó innocent.

Busques tots els sentits a tot el que diu, i te n’adones que el sentit que realment busques no és si ell sent el mateix o no, no busques saber perquè creus sentir el que sents, el que busques és una senyal de que tot continua sent com si res hagués canviat des de l’últim dia que et vas creuar amb els seus ulls...

Necessito treure'm aquesta sensació, la sensació d'un adéu definitiu.

Em fa mal llegir, em fa mal veure, em fa mal donar-me compte que sóc tan fàcil d’oblidar. Encara tinc aquella frase posada en el meu cap, aquella nit en la que vam tornar a deixar clar les coses. Sé que les coses són com són, que no puc pretendre ser com no sóc, però és que ser com sóc em fa més mal. Com sempre m’he convertit en una cosa del passat, m’he convertit en algú que la gent oblida ràpidament. Fa un any estava, igual que ara, escrivint alguna cosa que ningú llegiria, i avui, aquesta nit, torno a escriure el que mai més sabràs de mi. Aquell dia de nou vas saber que sentia per tu, i em vas fer veure que les coses podien acabar malament, i ara em dono compte de perquè. Necessito un hola teu, necessito una abraçada, necessito que em recordis, si més no, que som amics.

Sempre he perdut a la gent que m’ha importat de debò, i ara tinc de nou la sensació que és precisament això el que més m’està fent mal, el que m’ha fet posar-me els auriculars la meva música favorita i fer que m’estellessin les oïdes, el que m’ha fet venir unes petites llàgrimes als ulls, el que m’ha fet tenir ganes de fugir de nou, de fugir al lloc on un cop més va acabar tot... 

Me escondo...

Entrada feta fa molt i molt de temps, però que m'ha aparegut per l'ordinador aquesta nit, quan de sobte he vist que continuava amagant-me de coses que ja queden molt enrere...

Me escondo detrás de recuerdos para no tener que admitirme la verdad.

Me escondo en el silencio para que mis palabras no vuelvan a fallarme.

Me escondo en otro mundo para no aceptar lo que era real para este mundo.

Me escondo cerrando los ojos para que no se vuelvan a cruzar con tu mirada.

Me escondo en sueños que nunca fueron reales para el resto de la gente.

Me escondo para no tener que vivir de promesas que nunca se cumplirán.

Me escondo de la única manera que sé para olvidar.

Me escondo en el secreto aunque desee contarlo.

Me escondo tras la mascara colocada que ahora no puedo sacar.

Me escondo en los nadas que son algo.

Me escondo en la ilusión de mil pedazos por solo cinco palabras.

Me escondo en la razón para que no alcance el corazón que grita tu nombre.

Me escondo entre sonrisas como si eso hiciera que sea feliz.

Me escondo en el día en que noté que algo cambió en mi interior.

Me escondo las ganas de gritar cuando aparece de nuevo.

Me escondo tras la amistad que no debí dejar que evolucionara en más.

Me escondo en la sonrisa que existe cuando apareces para reír.

Me escondo en un momento que cada vez estoy más segura que solo soñé.

Me escondo en la alegría falsa para no permitir que caigan nuevas lágrimas.

Somnis i realitat... quina és la veritat?

 A passat tant temps que els records d'aquests anys es barregen amb els meus somnis fent que m'oblidi del que va ser real o no.

Solament hi ha una manera de no oblidar aquestes mirades, aquests moments, aquestes converses, tot el que vivim, i tot el que visc jo, ara separada de vosaltres per aquest mur invisible; aquesta dins d'aquest món secret, en un univers paral·lel on el temps es deté al meu antull per poder veure una vegada i una altra vostres cares somrient-me de nou.

Un món que va començar com una excusa per no parlar, però que cada vegada guanya més pes dins del meu cap; ha creat una realitat dels meus somnis i els meus records, i cada vegada que necessito alguna cosa per seguir esperant i no oblidar-me, fujo a ell; el món paral·lel de la meva imaginació en el qual continuen els meus somnis, però el temps segueix detingut un segon abans d'adonar-me que ja no esteu al meu costat, que ja no espereu aquestes mirades, que ja heu oblidat aquests sentiments d'amistat veritable...

La clau que m'obre els teus pensaments

Un dia més en el qual trobo a faltar tantes coses, un dia més en el que l'única cosa que necessitava era la teva abraçada, era un “tot anirà bé”. No sabia si seguir endavant o tornar a adormir-me, doncs no sé perquè aquesta nit de nou he tornat a somiar amb tu, a imaginar que res canvia, a intentar saber si realment ahir va ser real la teva trucada preocupada. Vam prometre una cosa fa unes setmanes, però no sé si realment som capaços de complir-ho, si de debò no ens importa tot tant.

Sé que alguns dels meus amics no entenen perquè em nego a creure tantes coses, sé que alguns d'ells han fet molt perquè les coses funcionin d'una altra manera, però ara mateix, no tinc forces per buscar més claus; porto la meva clau penjada al coll, jugo amb ella cada vegada que crec tenir alguna cosa en ment i com si res ara ja, però segueixo agafant-la forta. És la meva clau per obrir el futur, per obrir alguna cosa que sé que tancaré, però també és la clau que m'obre la porta als teus pensaments, a uns pensaments que ahir vaig haver de mantenir lluny per alguna cosa que cap dels que hi érem podíem esperar i que ens va espatllar l'espera d'aquesta abraçada que tots dos volíem.

EXTRAÑOS

Entrada especial d'una molt bona amiga de les creadores del blog i d'una de nosaltres, per aquest motiu és diferent a tot l'anterior, però no per això deixa de ser diferent a la nostra manera d'escriure:

Cuando éramos pequeños

una sola mirada nos

mostraba como estábamos,

que era lo que sentíamos,

pero en cuanto crecimos,

cada vez más nos hemos convertido

en unos verdaderos extraños.

Extraños, eso es lo que somos;

extraños, que no saben nada;

extraños, que olvidan todo por alguien.

Sé que eso es lo mejor

para dejar de que me entren

ganas de gritar cuando te nombran,

ganas de reír cuando estás cerca,

ganas de llorar cuando los recuerdos desaparecen.

Pero eso no implica que te olvide,

que aprenda a no nombrarte,

que sepa tenerte en simples fotografías.

Esta vez aún cambiaran más;

desaparecerán los recuerdos,

y quizá con ellos, lo que siento

a pesar del dolor propio

y los consejos de los que siguen a mi lado. 

El món de colors

I de repent torna a aparèixer, torna a aparèixer una part d’un somni oblidat... no me’n recordava ni era conscient de tot el que passava per la meva ment, però com si res una nova frase em fa tornar a dubtar, sé que he de centrar-me en el que m’he de centrar, adéu tot l’altre, però per algun motiu no ho aconsegueixo ni un cop més; vull tornar a viure les coses a través d’elles, a través de la gent que m’importa, perquè em nego a tornar a viure un malson.

M’he recordat de tot el que vaig poder arribar a passar per alguna cosa que vas fer, i ara vols tornar a aparèixer, però aquest cop sóc jo la que em nego, la que no vull donar-te ni una oportunitat més, sóc més conscient de les coses que fa alguns mesos, i aquella bogeria no la tornaré a fer mai, així que agafa la teva sol·licitud, i emporta-la lluny del meu món, del món que torna i tornarà a ser de colors!