Una por que augmenta...

Com canvien les coses... eres la primera persona en la que pensava al aixecar-me, la última que pensava al anar-me'n a dormir, i amb la que no m'importava quedar-me fins a tard parlant encara que a l'altre dia hagués de matinar. Però fa unes poques setmanes tot ha canviat, vaig anar-hi com totes les altres tardes que quedavem, no em podia imaginar que aquell dia ho canviaria tot, que em faria plorar més que mai, que em faria odiar-te com mai he odiat a ningú. No podia creure que una tarda normal d'amics pogués acabar com va acabar per nosaltres, per a algú que va estar a punt de perdre el cap, però que va tenir la suficient força per anar-se'n lluny de tu. Ara començo a poder tornar a passar per tots aquells llocs sense començar a plorar, ara sóc capaç d'arribar allà i no mirar per si estàs per algun lloc a prop de la parada, ara començo gràcies a algunes amigues que estan al meu costat a poder ser jo i a deixar de plorar. Però hi ha una cosa que m'has tret i cap d'elles em podrà retornar, m'has tret la meva ilusió, m'has tret la confiança que havia aconseguit retornar als nois. Puc ser capaç de somriure, puc ser capaç de tornar a escoltar la llarga llista de cançons que tots dos escoltavem, però no sóc capaç de tornar a creure que les històries tenen un final feliç, o al menys no per mi. M'ho havien demostrat abans que tu, i ho has tornat a fer, vas voler que confiara de nou en el meu cor, en aquest cor que està més tancat que mai, perquè aquesta por de que intentin forçar a alguna cosa més de nou, la tinc molt a dintre meu, i ja no sé que fer per poder allunyar-la de mi i ser la mateixa que cantava, que es tornava boja, que es divertia, que somreia i que no fos per amagar una llagrima que cau dia rere dia. 

Un canvi més...

Quin canvi que tinc dintre meu, sense poder evitar-lo he tornat a trencar la promesa que em vaig fer a mi mateixa, la promesa que em vaig fer mentre em penjava al coll aquella clau fa tants mesos. Però sense adonar-me torno a escriure de matinada, torno a esperar un missatge, torno a somriure per qualsevol cosa, torno a tenir a les meves amigues recordant-me que aquesta sóc jo, la que es posa nerviosa quan s’apropa el moment, la que es posa a veure de nou tota la llista interminable de pel·lícules romàntiques, la que escolta les cançons que has dedicat un i altre cop. He caigut. He tornat a obrir el cor sense donar-me compte, però tu has entrat.

Explica’m perquè em fa mal creure que encara hi ha un lloc d’alguna cosa del teu passat, explica’m perquè estic esperant que estiguis al meu costat una tarda més, explica’m perquè aquestes tardes em passo tanta estona preparada abans i porto tots els nervis al estómac.

No sóc perfecta, mai ho he sigut, però vull tornar-lo a ser, a ser només per a tu. 

Se que tens por petit cor...

-Se que tens por, que tens por de que tot torni a anar malament, però no pots estar tancant-te més...- em repeteix el cervell cada cop que faig aquesta bestiesa.

-No és que tingui por, és que tinc pànic a que tornin a desaparèixer, a que tornin a dir-me la mateixa frase un cop i un altre més...- li respon el meu cor que ja comença a estar fart.

-I per això que faràs per evitar-ho?

-Agafar una clau, tancar-me, i penjar-la al coll del meu cos, perquè mai em torni a obrir...-acaba responent mentre li cau una petita llàgrima.

Converses entre el cervell i el cor, converses on es veu reflexat no només la lluita de sempre, sinó també la gent que m’envolta... Sé que sóc jo aquesta, la que porta cada dia la clau al coll perquè ningú sigui capaç d’obrir-lo de nou; se que porto fent el contrari del que hagués pensat mai, però és l’única manera que trobo per assegurar-me que continuarà tancat uns anys més...  Així que només sóc capaç de dir adéu, adéu a il·lusionar-se per qualsevol cosa, adéu a somniar desperta, adéu a que el meu cor es desperti fins a nou avís... 

Un canvi que fa veure més del que et penses

Com canvia tot, com alguna cosa que creia que no podia tornar a passar, passa de nou. Vaig prometre allunyar-me, vaig prometre deixar enrere tot l'ocorregut aquests mesos, vaig prometre que res podria fer que tornés a caure... però segons sembla estic deixant de costat aquestes promeses del meu cor; aquest missatge m'ha descol•locat de nou, m'ha fet que pensi si realment estic tan segura que hem desaparegut de la vida de l'altre. Jo ja no necessito al que vaig conèixer aquests pocs mesos, sinó que necessito l'amic que vas dir que seguiries sent. I avui no sé com ni perquè, has sabut que necessitava saber de tu. No torno a caure com una nena petita, però malgrat tot, m'has fet somriure un instant. Potser les coses hagin canviat més del que ens pensem, però potser això no sigui la raó suficient com per deixar de confiar.

Vull creure que és cert, que puc dir-te el que sigui, que puc saludar-te sense sentir que et molesto, que puc fer alguna broma sense sentir-me malament després. No sé si alguna d'elles ha tingut a veure, encara que si és que sí, crec tenir en ment qui, però gràcies; aquesta nit necessitava dir-li a un amic que encara que les coses canviïn es pot contar igual amb aquesta persona, però no era capaç, no després de veure que era com si jo no existís per a les persones que m'han importat, però sense saber res, solament llegint això, he pogut dir-li, de debò, que els amics poden seguir existint malgrat tot.

Momentos...

Una entrada una mica diferent, però que estava per l'ordinador, uns sentiments per a una gent que ja no hi són al meu costat però que encara trobo a faltar...

Momentos que creía que nunca acabarían;

momentos de secretos compartidos;

momentos de una amistad.

Pensé que esto era otra cosa,

que podría ser algo bueno,

pero me equivocaba;

solo hay comentarios superficiales,

malas caras y demasiadas mentiras.

Crecí teniéndoos en mi mente,

pero ahora he de recordar

lo malo que no llegué a pensar;

lo que solo tengo en mi cabeza

por esa gente que me rodea,

que me intenta hacerme ver

la verdad y la mentira,

el amor y la amistad.

He de aprender a diferenciarlo,

a saber cuando sois vosotros

o sois lo que alguien quiere.

Me creasteis un mundo paralelo,

un mundo en el que éramos lo real,

pero que todo cambiaba sin evitarlo.

No quiero decir adiós a algo

que era el motivo para volar,

pero seguir así cada vez

me hace más daño.

Música per callar pensaments...

Pujar el volum dels cascos, posar-te la teva cançó preferida i no escoltar res més; deixar enrere les llàgrimes, riure, gaudir ... això és el que vull. No vull quedar-me aquí ajaguda imaginant coses que cada vegada més clar no passaran, he de ser conscient que aquesta batalla està perduda, que cada vegada hi ha menys coses que em facin seguir endavant amb tot això ... ara l'únic que vull és que tot això canviï, que no aparegui de nou aquesta lluita, i aquest cop perquè no aparegui és el millor, potser no a primera vista, però està clar que és el que havia d'haver fet desaparèixer fa molt. 
La música segueix sonant sense prestar-li molta atenció però no vull sentir els meus pensaments que em diuen que ja m'ho van advertir ... ara només vull sentir que això pot millorar, que no és només un joc, però això no apareixerà, i jo no puc seguir més endavant perquè m'estic fent mal; apareix un pla, em lusiono i després tot desapareix. Tornar a pensar i apujar més el volum de la música, fins que les orelles explotin ...


Entrada del meu blog copiada aquí després de molt temps...

No facis una promesa que no pots complir...

Hi ha coses que continuo sense entendre, com aquesta tarda per exemple... com es passa de estar molesta perquè això no pot anar-hi bé, a riure com una més dels quatre, a tornar a molestar-me a l’hora de dir adéu...  L’últim cop, ara fa quasi un mes, em vas prometre que no canviaria això, però no sé si era per com estàvem tots, pel que t’havia explicat o perquè, però m’he adonat que no estic igual que elles, i que fins i tot se m’ha passat pel cap estic canviada per una d’elles, encara que sigui del grup i una bona amiga tots aquests mesos.

Sé que és una bogeria, sé que no he de pensar més, i és el que us he dit, potser sense ser molt conscient: no vull més mals rotllos. I ara sóc conscient de tot el que ha passat, de tot el que estava a punt de passar abans o després, i de que hi ha coses que mai es poden prometre, perquè si després no es compleixen, acabem malament, jo sentint-me diferent a elles, i tu preocupat encara que hagi estat només una estona. Ho vaig dir que ho intentaria, que ho preferia, però has de posar també de la teva part perquè sigui del tot veritat... 

Perquè si et torno a ser sincera, em fa mal que estiguis al costat o davant meu, i notar que jo no existeixo, pels amics també estem, recordes?