Un canvi que fa veure més del que et penses

Com canvia tot, com alguna cosa que creia que no podia tornar a passar, passa de nou. Vaig prometre allunyar-me, vaig prometre deixar enrere tot l'ocorregut aquests mesos, vaig prometre que res podria fer que tornés a caure... però segons sembla estic deixant de costat aquestes promeses del meu cor; aquest missatge m'ha descol•locat de nou, m'ha fet que pensi si realment estic tan segura que hem desaparegut de la vida de l'altre. Jo ja no necessito al que vaig conèixer aquests pocs mesos, sinó que necessito l'amic que vas dir que seguiries sent. I avui no sé com ni perquè, has sabut que necessitava saber de tu. No torno a caure com una nena petita, però malgrat tot, m'has fet somriure un instant. Potser les coses hagin canviat més del que ens pensem, però potser això no sigui la raó suficient com per deixar de confiar.

Vull creure que és cert, que puc dir-te el que sigui, que puc saludar-te sense sentir que et molesto, que puc fer alguna broma sense sentir-me malament després. No sé si alguna d'elles ha tingut a veure, encara que si és que sí, crec tenir en ment qui, però gràcies; aquesta nit necessitava dir-li a un amic que encara que les coses canviïn es pot contar igual amb aquesta persona, però no era capaç, no després de veure que era com si jo no existís per a les persones que m'han importat, però sense saber res, solament llegint això, he pogut dir-li, de debò, que els amics poden seguir existint malgrat tot.

Momentos...

Una entrada una mica diferent, però que estava per l'ordinador, uns sentiments per a una gent que ja no hi són al meu costat però que encara trobo a faltar...

Momentos que creía que nunca acabarían;

momentos de secretos compartidos;

momentos de una amistad.

Pensé que esto era otra cosa,

que podría ser algo bueno,

pero me equivocaba;

solo hay comentarios superficiales,

malas caras y demasiadas mentiras.

Crecí teniéndoos en mi mente,

pero ahora he de recordar

lo malo que no llegué a pensar;

lo que solo tengo en mi cabeza

por esa gente que me rodea,

que me intenta hacerme ver

la verdad y la mentira,

el amor y la amistad.

He de aprender a diferenciarlo,

a saber cuando sois vosotros

o sois lo que alguien quiere.

Me creasteis un mundo paralelo,

un mundo en el que éramos lo real,

pero que todo cambiaba sin evitarlo.

No quiero decir adiós a algo

que era el motivo para volar,

pero seguir así cada vez

me hace más daño.

Música per callar pensaments...

Pujar el volum dels cascos, posar-te la teva cançó preferida i no escoltar res més; deixar enrere les llàgrimes, riure, gaudir ... això és el que vull. No vull quedar-me aquí ajaguda imaginant coses que cada vegada més clar no passaran, he de ser conscient que aquesta batalla està perduda, que cada vegada hi ha menys coses que em facin seguir endavant amb tot això ... ara l'únic que vull és que tot això canviï, que no aparegui de nou aquesta lluita, i aquest cop perquè no aparegui és el millor, potser no a primera vista, però està clar que és el que havia d'haver fet desaparèixer fa molt. 
La música segueix sonant sense prestar-li molta atenció però no vull sentir els meus pensaments que em diuen que ja m'ho van advertir ... ara només vull sentir que això pot millorar, que no és només un joc, però això no apareixerà, i jo no puc seguir més endavant perquè m'estic fent mal; apareix un pla, em lusiono i després tot desapareix. Tornar a pensar i apujar més el volum de la música, fins que les orelles explotin ...


Entrada del meu blog copiada aquí després de molt temps...