Mai et donis per vençut/da

Un solitari vagó d’aquell tren. Era petita, bastant innocent quan vaig agafar-lo per primera vegada fins al lloc on havíem quedat tots dos. Era una tarda de tardor, quan començava a apropar-se l’hivern. Feia uns trenta minuts que era dintre, asseguda sense mirar a ningú, només centrant-me en que et diria quan et veiés.

Per fi una veu va avisar dient el nom de la parada, del meu destí. Jo vaig afanyar-me a baixar, i amb una mirada et vaig veure. Estaves en aquell banc, buscant amb els teus ulls a la mateixa nena que tenies davant, però uns anys més gran. Feia quatre anys que no ens veiem cara a cara, quatre anys que el meu cor estava mort. Passejant vam acabar al mateix lloc on per primer cop els nostres llavis s’havien ajuntat. Aquell parc, aquella plaça del centre. No podia evitar envermellir-me quan els records d’aquell dia em venien al cap, aquella tarda no només t’havia entregat els meus llavis, sinó també el meu cor, i poc després la meva virginitat.

Et vaig buscar amb la mirada tímida, però algú es va apropar a nosaltres i et va besar als llavis, als llavis que jo desitjava. Me la vas presentar com la teva xicota, i jo com una antiga amiga de la família. Els meus ulls tenien ganes de plorar, però no podia, no podia fer-te cap retret, doncs vaig ser jo qui m’havia anat.

Després d’aquell dia ja no et vaig tornar a veure, ja no vaig saber res més de tu, era incapaç de dir-te que t’havia estimat sempre, i que sempre t’estimaria, quan a l’hora de despedir-nos de nou en aquella mateixa estació em vas dir “Adéu i fins que el destí ens torni a reunir”.

Qui em diria que tres anys després, en la boda de ma germana et tornaria a trobar, assegut al meu costat mentre em deies amb mitja veu que la teva relació havia acabat feia molt perquè estaves realment enamorat d’una altra persona... aquella nit, a l’hotel que la parella del casament havien llogat pels convidats més propers, vas venir a la meva habitació per parlar dels vells temps, com dos amics més, i vam acabar de nou, i com tots aquests mesos, estimant-nos sense preocupar-nos del passat ni del futur.

MAI ET DONIS PER VENÇUT/DA, EN QUALSEVOL MOMENT POT PASSAR ALLÓ QUE ESPERES O DESITGES, PERQUÈ SI ESTÀ DESTINAT... NINGÚ HO IMPIDIRÀ :-)