Mai et donis per vençut/da

Un solitari vagó d’aquell tren. Era petita, bastant innocent quan vaig agafar-lo per primera vegada fins al lloc on havíem quedat tots dos. Era una tarda de tardor, quan començava a apropar-se l’hivern. Feia uns trenta minuts que era dintre, asseguda sense mirar a ningú, només centrant-me en que et diria quan et veiés.

Per fi una veu va avisar dient el nom de la parada, del meu destí. Jo vaig afanyar-me a baixar, i amb una mirada et vaig veure. Estaves en aquell banc, buscant amb els teus ulls a la mateixa nena que tenies davant, però uns anys més gran. Feia quatre anys que no ens veiem cara a cara, quatre anys que el meu cor estava mort. Passejant vam acabar al mateix lloc on per primer cop els nostres llavis s’havien ajuntat. Aquell parc, aquella plaça del centre. No podia evitar envermellir-me quan els records d’aquell dia em venien al cap, aquella tarda no només t’havia entregat els meus llavis, sinó també el meu cor, i poc després la meva virginitat.

Et vaig buscar amb la mirada tímida, però algú es va apropar a nosaltres i et va besar als llavis, als llavis que jo desitjava. Me la vas presentar com la teva xicota, i jo com una antiga amiga de la família. Els meus ulls tenien ganes de plorar, però no podia, no podia fer-te cap retret, doncs vaig ser jo qui m’havia anat.

Després d’aquell dia ja no et vaig tornar a veure, ja no vaig saber res més de tu, era incapaç de dir-te que t’havia estimat sempre, i que sempre t’estimaria, quan a l’hora de despedir-nos de nou en aquella mateixa estació em vas dir “Adéu i fins que el destí ens torni a reunir”.

Qui em diria que tres anys després, en la boda de ma germana et tornaria a trobar, assegut al meu costat mentre em deies amb mitja veu que la teva relació havia acabat feia molt perquè estaves realment enamorat d’una altra persona... aquella nit, a l’hotel que la parella del casament havien llogat pels convidats més propers, vas venir a la meva habitació per parlar dels vells temps, com dos amics més, i vam acabar de nou, i com tots aquests mesos, estimant-nos sense preocupar-nos del passat ni del futur.

MAI ET DONIS PER VENÇUT/DA, EN QUALSEVOL MOMENT POT PASSAR ALLÓ QUE ESPERES O DESITGES, PERQUÈ SI ESTÀ DESTINAT... NINGÚ HO IMPIDIRÀ :-) 

STOP BULLYNG+CYBERBULLYNG!

Hola! 
Aquesta entrada no la escriuen les autores sino una amiga seva, que em van demanar que l'ajudés en aquesta entrada i quan em va explicar la idea ho vaig acceptar de seguida perquè em semblava una bona manera d'explicar una cosa que a millons de joves els passa als seus instituts i escoles. Us parlaré del bullyng. Sé que tothom sap el que és, tothom té una idea bastant aproximada, però aquest s'ha modificat molt amb les noves tecnologies i apareix el cyberbullyng. Les persones que no ho han viscut a les seves pròpies carns no tenen idea de com es pasa aquests inferns, jo com molta altra gent he sofert les dues, Desde que era petita he sofert bullyng per part de companys d'escola, i a l'institut va ser a través de la xarxa. Jo només era una nena que s'amagava quan el professor preguntava, que parlava el mínim, que la timidesa li guanyava. Això va donar més impuls a aquests companys, vaig passar uns anys que no volia anar a classe, els primers em feia la malalta per no anar-hi i em posava a plorar si m'obligaven a anar. Al principi ningú tenia la més mínima idea del que pasava, però un dia, me'n recordo com si fos ahir, era el meu aniversari, i durant la classe algú li semblava graciós treure un encendedor i posar-lo al costat del meu cabell. No va passar res. Però les burles, les amenaces, tirar-me coses durant les classes, i el de fer-me el buit era cada cop més evident. Els meus pares es van assabentar i van parlar amb alguns dels meus professors, això va fer que estiguessin una mica més pendent i, que jo, tal i com era d'ingenua, em penses que tot havia acabat per fi. Però un parell d'anys després, vaig començar a rebre amenaces de nou a través d'una xarxa social, i... només diré que per poder acabar amb aquestes amenaces van passar tres anys de mals, de plors, de arribar plorant a classe perque no volia entrar, o de que alguns amics meus tinguessin que venir a buscar-me a meitat de camí per ajudar-me a entrar en el institut. Tenia molta por, em feia fàstig a mi mateixa perque pensava que tot això era culpa meva, que era jo la que s'havia buscat això al no ser el prototip de noia que eren les meves companyes. Vaig deixar de somriure, no volia menjar ni dormir. Em feia molt de mal aixecar-me al matí i veure que això no havia acabat; en classe em posava al final de tot perque ningú es donés compte que hi era, tenia por de tots, i a casa vaig descobrir la lectura de moltes novel·les, de vides que m'agradava imaginar com si fos la meva, i no l'infern que vivia. 

Al final, després de 5 anys d'amenaces, d'insults, de maltracte psicologic per part de companys, (van ser en set anys, però en mig va haver-hi com si diguessin un "descans") , vaig aconseguir sortir. Tenia els meus pares al costat, els meus tiets i la meva família, i contava amb uns pocs amics de veritat que em feien somriure cada cop que volia deixar de, fins i tot encara que soni fort, de viure. M'havia passat tota la meva adolescència plena de tots aquests comentaris, així que fins als 17 anys i escaig, no vaig poder tornar a somriure anant a una classe. Això va tenir conseqüències aviat. L'últim any de batxillerat, vaig tenir una gran crisi d'ansietat, després de les vacances de Nadal, em feia por acabar, em feia una por terrible tornar a començar en una altra classe ara que per primer cop no tenia por durant les hores d'estudi. Vaig passar-me més d'un mes que quasi no sortia de casa i del llit, no em deixaven anar a classe per por de que no tingués una recaida. 

Però això em va ensenyar una lliçó, no podia continuar així més, estava afectant totalment a la meva vida inclús després d'haver acabat amb el malson. I vaig prometer-me que no tornaria a passar. 

Ara tinc vint anys, estudio a la universitat, i parlo davant tota la classe, vaig somriguent i m'estic preparant pel dia de demà poder intentar evitar que altres nens i nenes com jo passin pel mateix. Per intentar que cassos com aquest video a continuació no es converteixen en el nostre pa de cada dia...

Per acabar, fa poc anava buscant un video també del youtube per a un treball de classe, i em vaig topar amb una pel·lícula que em va cridar l'atenció, així que la vaig guardar i quan vaig tenir un moment la vaig veure. Em va costar molt poder acabarla sense plorar perque em va fer recordar part de tot això, i suposu que per això aquesta autora del blog m'ho ha demanat a mi.. Està en anglès substitulada, però sisplau no deixeu de veure-la perque realment val la pena veure com pot fer que uns comentaris del cyberbullyng et facin arribar a aquest punt com la protagonista...

amor per internet... possible o no possible?

Avui he estat parlant amb una amiga i m'ha sorprés una cosa que m'ha dit, però que actualment, amb les xarxes socials i l'internet dintre de la nostra vida no m'estranya res de res...  m'ha dit que una noia que ambdues coneguem a conegut a un noi per internet i que està començant a sentir coses per ell. Així que crec que és un bon tema per començar aquest blog, així que allà vaig.

Coneixer a algú per internet... sí, les coses han canviat. Abans sorties per veure si trobaves el teu "princep blau" però no us enganyeu aquests princeps no existeixen, hi ha millons de sapos però com podem creure que una sola persona, és el nostre "princep blau"? (o la nostra "princesa rosa" utilitzant els colors de gènere... ). El coneixies, parlaves amb ell, t'agradava, bromeaveu, i de repent deies que t'agradava o fins i tot que havies tingut un "flechazo" o amor a primera vista, cosa que aquest és una mica impossible, per enamorar-te d'algú has de saber alguna cosa, almenys qui és ! 
Ara només fa falta que entris a una xarxa social, agreguis a algú i ja pots coneguer-lo i fer que el coneixes de sempre, no diré que això és bó o dolent, perquè he tingut la sort de conèixer a gent per ambdues maneres, però sí que dic que és díficil que de veritat t'agradi algú que mai has vist només per parlar amb aquesta persona per xarxes socials, no pots tocar-lo, no pots abraçar-li, no pots llançar-t'hi a per ell... 

Qui ha sigut tan llest per no haver-hi mai sentit que s'estava "colgant" d'una persona? qui ha estat capaç de deixar de sentir-lo quan tot acaba? Si mirem les nostres vides en tot moment hi ha hagut algú que estava dintre del teu cor o de la teva ment, potser no t'agradava o no pensaves que era l'indicat, però són part de la teva vida. Som persones, i com a tals, necessitem buscar a la persona idonia i, ara mateix pregunto, és important si la coneixes d'una xarxa d'internet, d'uns amics, en la teva classe o un dia passejant pel teu barri? No, no ho és, en qualsevol moment pot apareixer esa persona que posa el teu món cames enlaire, i quan passa ho notes, la coneguis de dos dies o de dos anys...