Com
canvien les coses... eres la primera persona en la que pensava al
aixecar-me, la última que pensava al anar-me'n a dormir, i amb la
que no m'importava quedar-me fins a tard parlant encara que a l'altre
dia hagués de matinar. Però fa unes poques setmanes tot ha canviat,
vaig anar-hi com totes les altres tardes que quedavem, no em podia
imaginar que aquell dia ho canviaria tot, que em faria plorar més
que mai, que em faria odiar-te com mai he odiat a ningú. No podia
creure que una tarda normal d'amics pogués acabar com va acabar per
nosaltres, per a algú que va estar a punt de perdre el cap, però
que va tenir la suficient força per anar-se'n lluny de tu. Ara
començo a poder tornar a passar per tots aquells llocs sense
començar a plorar, ara sóc capaç d'arribar allà i no mirar per si
estàs per algun lloc a prop de la parada, ara començo gràcies a
algunes amigues que estan al meu costat a poder ser jo i a deixar de
plorar. Però hi ha una cosa que m'has tret i cap d'elles em podrà
retornar, m'has tret la meva ilusió, m'has tret la confiança que
havia aconseguit retornar als nois. Puc ser capaç de somriure, puc
ser capaç de tornar a escoltar la llarga llista de cançons que tots
dos escoltavem, però no sóc capaç de tornar a creure que les
històries tenen un final feliç, o al menys no per mi. M'ho havien
demostrat abans que tu, i ho has tornat a fer, vas voler que confiara
de nou en el meu cor, en aquest cor que està més tancat que mai,
perquè aquesta por de que intentin forçar a alguna cosa més de
nou, la tinc molt a dintre meu, i ja no sé que fer per poder
allunyar-la de mi i ser la mateixa que cantava, que es tornava boja,
que es divertia, que somreia i que no fos per amagar una llagrima que
cau dia rere dia.
