-Se que tens por,
que tens por de que tot torni a anar malament, però no pots estar tancant-te més...-
em repeteix el cervell cada cop que faig aquesta bestiesa.
-No és que tingui
por, és que tinc pànic a que tornin a desaparèixer, a que tornin a dir-me la
mateixa frase un cop i un altre més...- li respon el meu cor que ja comença a
estar fart.
-I per això que
faràs per evitar-ho?
-Agafar una clau,
tancar-me, i penjar-la al coll del meu cos, perquè mai em torni a obrir...-acaba
responent mentre li cau una petita llàgrima.
Converses entre
el cervell i el cor, converses on es veu reflexat no només la lluita de sempre,
sinó també la gent que m’envolta... Sé que sóc jo aquesta, la que porta cada
dia la clau al coll perquè ningú sigui capaç d’obrir-lo de nou; se que porto
fent el contrari del que hagués pensat mai, però és l’única manera que trobo
per assegurar-me que continuarà tancat uns anys més... Així que només sóc capaç de dir adéu, adéu a
il·lusionar-se per qualsevol cosa, adéu a somniar desperta, adéu a que el meu
cor es desperti fins a nou avís...
